Desfoga't

Fa estona que estic intentant escriure alguna cosa. A mig fer però, me'n adono que tot allò que he escrit fa 2 segons, no serveix per res. Bé, per res tampoc. Només per distreure't i treure't del cap (per uns minuts) allò que avui no t'ha fet sentir bé, allò que avui t'ha anat malament, allò que espraves i que no ha passat. I així és com aquest blog va sobrevivint, nodrint-se de moments en que expressar-te, intentar fer entendre't per algú altre, pot ser una tasca molt feixuga.

Sempre pendents dels altres. Així estem. Tot el dia pensant com anirà el retrobament..." Hola! Què tal?" mmmm, no...massa típic! "ostres, vas molt guapo avui!". Tampoc, masses confiançes.
"Què, ha estat bé no?" Si, potser si...ai, no ho se! I penses "bah...ja arribarà el moment, serè natural. Però...si em treu un tema de conversa que no m'hi sento bé? No no, millor no pregunto..." I així, milers de situacions que cada dia passen pel nostre cap, com si fos la màxima preocupació.

Aquesta preocupació però, dura fins moments abans. Just al moment, és la por, la timidesa, la humiltat, qui t'envaeix. Mirades esquivades, gestos improvitzats, en resum:dissimular per tal de no trencar amb el nostre esquema. Un esquema, com he dit, amb fonaments de por i respecte.

L'estona va passant i cap moviment. Sempre queda al final. Intentes dissimular, tant bé com pots però se't escapa una mirada, de reüll. Però res, inútil. No has tingut el valor de fer tot allò que t'ha portat de cap durant tot el dia. Fer, és dir "Hola!". Fer, és dir "Ei!". Fer, és tocar el braç.
Però res, un es queda petrificat al lloc, amb l'esperança que l'altre l'haurà vist.

Surt amb pressa, saludant ràpidament. Passa pel costat, i res. Suposo, crec, que ho haurà vist. Mentre un s'allunya, l'altre necessita trobar una situació còmode. Aquesta situació però, s'ha esvaït...Tot es desfà.

Deixar passar oportunitats, petites però igual d'importants. Arribes a casa, lamentan-te. Intentes buscar per quines raons tampoc t'ha gosat dir res. Potser les mateixes que les teves.
Qui sap.
Al final, reconeixes la teva pròpia cagada i et repeteixes "no, el pròxim cop no hi tornaré". Però, a l'hora, saps que és el més possible. I així una vegada rere una altra, el temps passa i les oportunitats també. Però tenim l'il·lusió que la pròxima serà millor, i que segur que no la desaprofitarem.

Mentretant però, aquestes paraules, idees,..., van formant aquest text, aquest blog, el qual recobra la vida quan normalment ja és massa tard.

(Desfoga't)